No vaig fer vaga el 29 - S

Ahir vaig decidir no fer vaga. No va ser una decisió fàcil: analitzant objectivament les últimes actuacions del govern, és evident que els que més han pagat i pagaran aquesta crisi han estat els treballadors. També es cert que Zapatero ha caigut en moltes contradiccions: quan afirmava una vegada i un altre que aquesta crisi no la pagaria la classe treballadora i que les polítiques socials no es retallarien amb un govern seu. La realitat ha estat ben diferent com tots sabem.

Entre la militància de la JSC vam tenir un debat molt interessant entre partidaris de recolzar-la i partidaris de no fer-ho. Crec que des de que sóc militant és la primera vegada que un tema porta a opinions tan diferenciades; per algun motiu serà. Vaig sortir molt satisfet del debat i de pertànyer a aquesta organització i aquesta agrupació. Finalment, la llibertat de cadascun ha fet que alguns anessin a la manifestació i facin vaga i els altres a treballar, estudiar, etc.

I perquè no vaig fer vaga? Doncs perquè crec que no hi havia cap altre solució. No actuar hagués estat molt més perjudicial per tots i una irresponsabilitat sense límits per part de Zapatero. S'havien de prendre mesures per reduir urgentment el dèficit públic i l'atur. Mesures que no són populars i que no agraden a ningú, però que desgraciadament s'havien de prendre si no volíem enfonsar-nos en el pitjor dels pous.

Labordeta siempre

No podía dejar de escribir unas líneas en recuerdo del gran Labordeta. Un gran hombre de grandes valores y principios. Luchador por las libertades y maestro en infinidad de facetas. Lo conocí en el Congreso, y a partir de ahí escuché sus canciones e incluso me interesé por su poesía. Sin lugar a dudas, un ejemplo a seguir para todos.

Hoy he vuelto a escuchar “Canto a la Libertad” y me ha emocionado mucho más que cuando lo hice la primera vez. Esta canción debe convertirse en el Himno Oficial de Aragón: como homenaje al gran maestro José Antonio Labordeta. Descanse en paz.

Eleccions primàries

M'agraden les primàries per escollir els candidats a les eleccions, crec que són el millor sistema perquè els militants escollin al millor candidat. Tots sabem que molts cops les cúpules dels partits eviten aquest sistema i intenten tancar-ho tot en els despatxos, deixant de banda la decisió de la pròpia militància. A més, és innegable que activen la militància i engeguen una energia positiva que després es trasllada irremeiablement en l'electorat. Els militants no estan per enganxar cartells i moure banderes en els mítings -que també-, estan per treballar per un projecte comú, aportant el seu granet de sorra, cadascú a la seva manera. Una militància adormida, es un partit adormit.

Òbviament, escric aquestes ratlles arrel del procés de primàries al PSM, amb els candidats Tomás Gómez i Trinidad Jiménez. I, també, òbviament, el meu candidat és el primer. Per molts motius, però sobretot perquè s’ho ha treballat i perquè no és un projecte a curt termini, sinó amb continuïtat. A més, estic segur que guanyar les primàries, li donarà l’empenta que necessita per desbancar al terrible govern de la senyora Esperanza Aguirre.