Dos dels Sostres

Avui, vull recomanar dos articles del Salvador Sostres que m’han agradat molt. En els dos em sento representat en certa manera i és per això que vull compartir-los amb tots vosaltres. El primer parla de la gent que signa en anònim perquè no s’atreveix a donar la cara (cada vegada, desgraciadament, més habitual en aquest món dels blocs) i el segon parla del miracle de l’amor. Aquí els teniu:

Viure no sent ningú

Ara fa uns moments he vist que en una paret de la redacció hom hi ha penjat un anònim que parlava de mi. Amb molt d’amor, ben segur. Em pregunto com deu ser l’ànima, com deu ser la vida de la gent que no té el valor de signar el que escriu. Què deu pensar? Què deu sentir? Com has d’haver-te de sentir, com de petit, per creure que no pots ni signar el que escrius, per tenir tanta por que fins i tot d’un com jo te n’has de protegir. Ha de ser dur viure així. De vegades algú em diu que ser valent ha de ser difícil, i parla de mi, i jo sempre matiso això de la valentia. Potser sí que alguna vegada he tingut algun ensurt, i algun disgust, però sempre matiso això de la valentia. No crec que sigui gaire difícil viure com jo visc. En canvi em demano sempre com ha de ser viure com un cuc, sense cap autoestima, pensant que no ets ningú, havent d’amagar el teu nom per protegir-te de qualsevol i de qualsevol cosa perquè tot ho veus més gran i més fort que tu. Estic acostumat a veure anònims: a les parets i a internet i a llocs pitjors que no dic per no donar idees. Vull dir que no escric aquest article ferit. Les preguntes que em faig són sinceres. Com ha de ser viure sense ni poder reivindicar allò que escrius, havent d’escriure a les parets o en tristos paperius perquè ningú no et dóna cap espai per escriure res del que penses? Com ha de ser viure amagat? Com ha de ser viure en l’exili permanent, com un delinqüent, amagat de la llum, sempre a l’ombra, petitament eternament, sense ni poder escriure el teu nom ni tan sols en un trist paper? De vegades em diuen que ha de ser difícil viure com jo visc. A mi sempre m’ha semblat molt més difícil, sòrdid, i trist, viure no sent absolutament ningú.

El miracle de l'amor

Em vesteixo davant del mirall de paret de la sala. El sol entra per la terrassa. No m’hi solc entretenir gaire, texans i camisa blanca, però de vegades em quedo hipnotitzat, escrutant la imatge. Hi ha un Indiana Jones ideal que sempre ens acompanya. La faula del que hauríem volgut ser, la nostàlgia. I aleshores el mirall diu la veritat que mata. A la calba encara se m’hi veu la cicatriu de quan en una piscina m’obrí el cap: tenia 8 anys i els cabells rossos i rinxolats; les padrines ens aturaven amb l’àvia al passeig del riuet de Sort i admiraven el meu cabell d’or. Ara només queda el rastre de la ferida i ja no parlo amb mon pare. Més avall hi ha les galtes, vermellors de nits innecessàriament llargues. I després el tronc que es divideix en pits i panxa. Les condicions naturals no ajudaven gaire, però ho acabàrem d’arreglar amb excessos de greix i alcohol. En nom de l’amistat i de la celebració, campà la bèstia fora de control. I sense cap contenció, com els bàrbars, ho arrasà tot: a partir d’una edat, les deformacions del cos són projeccions de l’ànima deformada. Els homes no som culpables de les nostres cames, però les hauria pogut tenir més llargues. Els dits de la mà els tinc curts, en canvi: tot es veu tal com és, en la imatge. Hi ha dies que em quedo hipnotitzat mirant-me, i penso en la meva noia de línies subtils i delicades, bellesa que projecta bellesa, i una elegància de l’esperit que millora les ja bones condicions innates. Només de vegades una sola sageta pot reunir tanta distància. Tant d’abisme vertiginós. Només de vegades, la tensió de l’arc i la precisió del joc. Només de vegades es concreta, emergint de ben al fons, el miracle que no atén a lleis ni proporcions. Només de vegades gran amor.

Podeu trobar més articles del gran Salvador Sostres aquí. Els de política no els recomano: són horribles...